Page 5 - la font de l'àngel

La Carlota, des de la distancia, va mirar al panell que

informava del temps aproximat d’espera i va comprovar

amb certa dosi de resignació que la arribada del seu autobús,
el «45», trigaria encara uns sis minuts.

Va treure el mòbil de la seva bossa i amb molta destresa

va moure els dits amunt i avall per mirar si havia rebut nous

missatges de WhatsApp, sense deixar el paraigua en cap
moment i anant en compte de que no se li mullés el mòbil.

De sobte, com ella ja havia previst, les llums de les
faroles es varen activar de manera automàtica i començaren

a créixer en intensitat d’una forma molt lenta i progressiva.

—Aquestes llums són molt febles —va pensar —. La
realitat és que són molt més decoratives que efectives —va

afegir ella mentre observava que la marquesina s’havia

alleugerit de personal amb el pas del «19» i que ja li
permetia situar-se sota la seva protecció.

L’autobús que esperava no va trigar en arribar. La
Carlota va pujar-hi i va saludar de manera educada al

conductor. Aquest li va correspondre amb un lleuger
moviment del cap però sense pronunciar ni mitja paraula.

No va trobar cap seient lliure i per aquesta raó va seguir

endavant cap a la petita plataforma situada en front de la

darrera porta de baixada de l’autobús, la que es trobava més
llunyana al conductor.

Ella sabia però, per la pròpia experiència acumulada

durant els quatre anys llargs que portava fent el mateix
trajecte amb el «45», que aquesta era la millor posició per