Page 9 - el celler del temps

—Que era amagar-se —va afegir la Carlota mentre

caminava, amb el ulls negats per les llàgrimes, cap a

l’Antoni.

Rere seu havien quedat el dos gots de llet damunt el
prestatge del costat del microones. Mentre s’apropava al

seu marit, totes les seves línies grogues de la xarxa virtual

es varen activar. En un parell de segons va poder repassar
tota la vida de la Constança i de l’Amalric. Quan va arribar

on ell era, va veure que ell també plorava.

—Plores de felicitat? —va preguntar-li ella.

—Ploro de vergonya i de pena pel que vaig fer. I també

ploro perquè recordo perfectament que no tinc cap dret a
recordar.

—Vine amb mi. Ja esmorzarem després —va dir ella

aferrant-lo per les mans i dirigint-lo cap al sofà de la sala

menjador.

—No sé perquè puc recordar-ho tot, quan jo sé que no
hauria de poder-ho fer —va tornar a insistir ell mentre la

seguia.

—Tu sempre m’has dit i has defensat amb molta

convicció que sempre hi ha una raó per a tot. Ara doncs,
només ens queda esbrinar quina és la que justifica que tu

puguis recordar, malgrat que tu mateix afirmes d’una forma
categòrica i reiterada que no hauria de ser així.

—No n’hi pot haver cap, Carlota.