Page 12 - la foscor del parc

La primera llista que havia confeccionat tenia vuit

noms. Després de llegir-los mitja dotzena de vegades,
n’havia tatxat dos i afegit un de nou. Ell sabia que set noms

encara eren masses. Tenia que aconseguir reduir la llista a
només tres noms. Va esmerçar-se en aconseguir-ho, però no

ho va assolir del tot. La llista final tenia quatre noms.

Va memoritzar-los i tot seguit va esmicolar el paper on

havia escrit els noms per eliminar qualsevol prova física.
Amb tots els petits trossets estratègicament barrejats, va

anar fent pilotetes que després feia volar, llençant-les per la
finestra que donava a la Via Augusta de Barcelona.

Quan va acabar la feina de pelotari, sense frontó, va
agafar la jaqueta i va sortir al carrer. Va escollir el carrer

Muntaner per anar baixant. No plovia i la tarda semblava
que s’havia asserenat, i malgrat que feia fred, la sensació

ambiental invitava a caminar.

A la prudencial distància de trenta metres enrere, el

becari va enviar un nou missatge: «Està baixant per
Muntaner. El meu cor em diu, que us ve a veure».

—Collons! —va exclamar la Susanna, només llegir-lo.

La secretaria ho va comunicar d’immediat al lletrat
Morenés i aquest va reaccionar molt positivament.

—Si ho diu el cor del nostre becari, preparem-nos.

. . . / . . .