Page 7 - la foscor del parc

—Mira, Martina. Si vols trencar amb mi, només m’ho

has de dir. No cal que li donis més voltes. Em sabrà molt de
greu i ho passaré malament, però tu coneixes sobradament

la meva situació. He d’acabar la carrera abans de poder-me
plantejar altres metes i altres objectius per molt que jo ho

desitgi. El meu pare és molt més vell que el teu i tu saps que
ell vol que jo el substitueixi a la consulta sense que ningú

faci la transició entre ell i jo. Em vol tenir un parell d’anys

al seu costat abans de cedir-me formalment tots els pacients.

—I és clar que jo, per a tu, no hi pinto res amb tot
aquest pla mestre perquè només sóc un ens secundari al que

tu li donaràs l’oportuna entrada, quan li toqui. És així, no?

—va manifestar ella posant-se a caminar de nou i agafant
una de les desviacions del costat esquerre de la via

principal.

—O no em vols entendre, o efectivament tens ganes de

gresca per molt que tu ho neguis —va dir ell seguint-la uns
dos metres per darrera d’ella.

Uns vint metres més a dalt, tot caminant per la vorera

nord del mateix Pont del Passeig, el Daniel va poder veure

com dos marrecs no paraven d’enfilar-se a l’hipopòtam de
pedra per caure a terra pocs instants després.

L’escena el va fer somriure i va voler immortalitzar-la

amb el mòbil per després poder-la mostrar a la Carla, quan

arribés a casa.

. . . / . . .