Page 4 - la foscor del parc
P. 4
Capítol 01.
Terrassa, divendres 23 de febrer de 2018. (17h49’).
Malgrat el fred que feia, la Martina va poder sentir
l’escalf del sol al seu rostre mentre recorria la sinuosa
baixada del Parc. Era un sol molt agradable i poc agressiu
marcat clarament per l’època de l’any i l’hora del dia en que
es trobava, però que malgrat tot, va ser capaç de fer-li
recordar aquelles primeres passejades amb l’Aleix en les
que semblava que la consciència del temps s’aturava per a
ells dos.
La malenconia va apoderar-se d’ella i un parell de
llàgrimes van lliscar pels seus pòmuls. Va assecar-les
primer amb el revers de la seva mà esquerra, i després, amb
l’ajut d’un mocador de cel·lulosa. Es notava trista i també
estava emprenyada amb ella mateixa. Ara mateix, mentre
baixava caminant, no trobava cap explicació plausible que
li justifiqués la seva pressa per la trobada d’aquesta tarda i
pel fet de no haver volgut esperar fins demà per parlar amb
més tranquil·litat, però ella era així i sempre ho havia estat.
La Martina tenia dinou anys i la seva personalitat era
el reflex de la natural immaduresa adolescent que en aquest
estadi de la vida, encara permet la convivència de qualitats
aparentment de signe contrari. Ella era pragmàtica, però
també era impulsiva i irrefrenable quan prenia decisions
